A la Ràdio

Barnils s'estrenà el 1984 a la ràdio, i ja no abandonaria més els micròfons de Catalunya Ràdio, bé com a conductor de programes, bé com a tertulià. El trio format per Jordi Vendrell, Quim Monzó i ell mateix van omplir les nits radiofòniques d'un estil provocador que no oblidava la professionalitat amb El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico.

 

Després vindrien altres aventures radiofòniques com El mínim esforç i L'orquestra (dirigits per Jordi Vendrell i on no van poder evitar més d'un problema per la seva determinació de dir les coses tal com les pensaven), i Postres de músic, on les ironies i els comentaris punyents de Barnils van esdevenir imprescindibles.

En Barnils i la ràdio

per Quim Monzó, escriptor

 

Vaig descobrir el nom de Ramon Barnils quan, tot d'un plegat, la seva columna "A media luz" va substituir "El día de siempre", que firmava Joan de Sagarra al "Tele/eXprés". Vaig pensar que havia de tenir coratge per acceptar un repte així, d'on és tan fàcil sortir-ne malparat. El vaig conèixer més tard, quan feia de director suposat d'"Ajoblanco"; suposat, perquè el director efectiu era Pepe Ribas i, de fet, el que feia en Barnils era deixar el carnet de periodista que s'havia de tenir per dirigir una publicació. Després ens vam trobar a "Amb Potes Rosses", la revista que es feia una nit a la setmana al primer pis del restaurant dels Solé Sugranyes. I d'allà als bars. El recordo una matinada, al mig del carrer Argenteria, amb Pau Riba i Jaume Sisa, burxant Riba a base de dir-li que si Sisa era algú era perquè ell s'havia deixat menjar el terreny, cosa que des de cap punt de vista era veritat però que en Barnils era capaç de creure's.

 

El 1983 la Generalitat va començar a muntar Catalunya Ràdio i l'equip que duia endavant el projecte --Jordi Costa, Josep Maria Francino, Florenci Surroca...-- va encarregar a Jordi Vendrell que preparés un programa. En Vendrell va telefonar en Barnils, per una banda, i a mi, per una altra. Que si hi volíem participar. Jo, a part d'escriure històries, traduïa llibres. En Barnils, a part de traduir llibres, treballava a l'agencia Efe. I un programa de ràdio nocturn era l'excusa ideal per tornar a casa encara més tard. De manera que vam dir que sí.

 

Vam començar a trobar-nos el juny del 1983, però el programa no va començar fins el setembre. Es deia "El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico". Diuen els nostàlgics que un programa "tan lliure i tan trencador" com aquell seria impossible, ara. Però jo estic convençut que, actualment, no s'aguantaria gaire per enlloc, perquè en dues dècades la ràdio ha canviat moltíssim i semblaria arnat. No tan arnat, en canvi, semblaria "El mínim esforç", el programa que vam fer després, a la tarda. Quan "El mínim esforç" va passar a millor vida, en Barnils va anar a la tertúlia del noticiari nocturn de Ramon Pellicer, on en general compartia micròfons amb Antoni Ribas i Jordi Barbeta, tot i que hom recorda una baralla antològica amb Xavier Domingo sobre les virtuts de les noies que anaven al bar Mas i Mas, pels insults emesos en el transcurs de la qual l'emissora va amonestar formalment en Barnils. 

De tots els programes de ràdio en que vam col·laborar, el que encara ara, quan l'escoltes, s'aguanta perfectament és "Albània". Era mitja hora setmanal que, la mitjanit del dimarts, fèiem Ramon Barnils, Sergi Pàmies i jo. Barnils hi tenia dos espais. Un es titulava "Actualitat i sentiments". L'altre, "Grans moments de la història de la humanitat". Però els Jocs Olímpics del 92 s'acostaven, inexorables, i tothom va ser recol·locat --per no dir disparat-- en molt diverses direccions. Si no m'equivoco, en Barnils va anar a parar a la tertúlia de "L'Orquestra", una altra vegada amb Jordi Vendrell; però no ho tinc del tot clar, perquè s'havien anat distanciant. Després, quan el pes de la socioconvergència va caure implacable damunt del programa --i al Vendrell el van amagar durant uns anys--, en Barnils va passar a "Postres de músic", amb Josep Maria Solé i Sabaté.

 

També hi ha les col·laboracions a la programació d'estiu. Un any, amb Sílvia Tarragona, en un magazine titulat "Sota la palmera". La missió d'en Barnils era fer un comentari sobre els animals de companyia. Ara el gat, ara el gos, en acabat el periquito... Durant setmanes, a les barres dels bars a tothom que el volgués escoltar li explicava que la cunyada seria un dels animals dels què parlaria. De manera que, quan va arribar el dia, Sílvia Tarragona li va preguntar: "¿I avui, de quin animal de companyia ens parlaràs, Ramon?" Ell va contestar: "De la cunyada". Es va fer un silenci que va durar segons i, coneixent-lo, sé que en moments així era singularment feliç.