El Reporter

Des de Sant Cugat del Vallès, Ramon Barnils va començar la seva carrera periodística, primer a la revista local, que l'alcalde va fer tancar, i més tard com a corresponsal d' El Correo Catalán.

 

Després d'estudiar a l'escola de periodisme de l'Església de Barcelona, entrà al torn de nit de l'agència de notícies Europa Press. Era el 1969. L'experiència li serví per conèixer les interioritats de l'ofici.

 

A principis dels 80 tornaria a una agència, EFE, on va ser pioner en redactar les notes de premsa en català.

 

Compromès amb la lluita contra la dictadura, va dirigir diverses revistes vinculades a la CNT i va participar en la recuperació de la revista satírica El Be Negre, alhora que des d'altres publicacions intentava esquivar la censura franquista.

 

Tele/eXpres, L'hora, El Món, l' Avui, El Noticiero Universal, Diario de Barcelona, El Temps... són algunes de les redaccions on va treballar i col·laborar en Ramon durant els anys 70 i 80 i va deixar la seva empremta de rigorositat i exigència.

Sobre Barnils i el periodisme

per Vicent Partal, director de Vilaweb

 

Barnils va ser una excepció per moltes raons en el panorama periodístic del país. A cinc anys de la seua mort es reivindica molt, massa per al meu gust, el seu separatisme, la seua antipatia cap al poder, la seua creativitat inesgotable, la seua capacitat expressiva, tan rica. Barnils era això, és clar. Però també era l'home de la precisió quirúrgica sobre els fets, el treballador incòmode davant qualsevol imperfecció, un tafaner de dimensions còsmiques.

 

Fa molts anys Charles Dickens, sense saber-ho, va definir a la perfecció el nostre treball, la feina de periodista: "When found, make a note of". Doncs això: Barnils administrava troballes amb una precisió matemàtica. I això és el què hem de fer els periodistes: ser testimonis de les coses que passen i transmetre-les de forma rigorosa posant-les en un bon context.


És així de senzill. Barnils, el periodista de redacció, com que aspirava a la perfecció sabia com és de difícil ser rigorós i no equivocar-se amb les dades. Ho sabia per haver estat a la sala de màquines més anònima, la de les agències de premsa, per exemple. Ell era conscient que quan estàs fent informació això que ara en diuen 24/7 és quasi impossible aspirar a la perfecció. Però que en canvi quan pots fer un llibre durant mesos aleshores es pot anar polint el material fins esgotar la capacitat de resistència dels qui t'envolten. Com que havia fet de redactor fosc i anònim sabia del pa que s'hi menja i sempre el vaig veure dialogar amb l'error i amb la imperfecció amb la consciència que cada peça que ix bé és una victòria per al periodisme. Un objectiu assolit.
  

Com a recepta, doncs, més val que desconfiem de tot, començant per nosaltres mateixos. I que ho fem exactament degut a què som conscients de com treballem. Nosaltres millor que ningú sabem de les males condicions en les quals fem la nostra feina, sotmesos de forma diària i en general a tota mena de pressions i ben sovint també atrapats en unes lamentables condicions sindicals (sou, horaris i tot això...) que afecten molt especialment els periodistes més joves.


Desconfiem però desconfiem amb il·lusió. Aquesta és una feina fantàstica i noble. Totes les feines ho són per a la gent que li agrada el seu ofici però aquesta ens permet a més incidir d'una forma especial en la vida pública, ajudar a moure el país en la direcció que ens agradaria.


I això em porta a la darrera consideració. Els periodistes hem de ser, i Ramon ho era, molt responsables [...la Maresma opina que ell no usaria aquesta expressió però jo no en trobe una altra més clareta]. Ja sabeu que estic espantat davant la proliferació de sensacionalisme i periodisme de carnisseria que patim. L'alternativa a tant de confidencial fàcil, a tant de dossier filtrat i a tanta declaració enverinada només pot ser el bon periodisme. I el bon periodisme és sempre, sempre, un periodisme responsable -avorrit i tot. Un periodisme conscient no tant de què pot canviar el món com de què pot fer molt de mal a persones concretes amb noms i cognoms.

Al "Pantagruel" François Rabelais va deixar escrit allò de "Cela est escrit, il est vray" ...una de les frases que m'ha causat més pànic en la meua vida. Doncs no. Ho diré amb rotunditat: no tots els periodistes fem bona feina. No tot el que s'escriu és cert. I, sobretot, per a ser un bon periodista no hi ha prou amb declarar-se separatista, enfadat, creatiu, agosarat o rebel, ni tan sols si mentre ho fas vas llegint cada dia l'Enciclopèdia Britànica. Hom és bon periodista només quan fa bé la seua feina. Senzillament.


No cal que especulem ni fem volar coloms. Som bons periodistes quan expliquem coses interessants, de forma correcta, intentant evitar al màxim els errors i els paranys i aspirant a la perfecció. Perfecció tant respecte al que expliquem com a la forma en la qual ho expliquem.

 

Ep! i si assumim amb responsabilitat i seriositat la nostra capacitat d'intervenir en la cosa pública. I que conste, no caldria ni dir-ho però tal i com està el pati ho diré, que aquesta responsabilitat de la qual parle mai no ha estat renyida ni amb els bars, ni amb la nit ni amb el gin-tònic. Sobretot si el gin-tònic és de Bombay."