L' Articulista

Els comentaris punyents i la rigorositat van definir l'activitat de Ramon Barnils com a articulista. Va començar substituint Joan de Sagarra en una columna diària al Tele/eXprés.

 

Era el 1973 i encetava una activitat que ja no abandonaria. Les seves reflexions van passar per l' Avui, El Noticiero Universal, Diario de Barcelona, La Vanguardia o El Mundo.

 

Des del 1984 les seves col·laboracions setmanals al setmanari El Temps van esdevenir imprescindibles per copsar el pols de la societat i la política catalanes des de la ironia i l'honestedat.

Ramon Barnils, un tipus sòlid

per Joan de Sagarra, escriptor

 

En Ramon mai no va ser un enfant terrible que escrivia per epater la parròquia. Le urpades del periodista als monàrquics, als progres del PSC-PSOE, als trepes, als traïdors, a l'omnipresent cultureta..., era la reacció d'un home lliure -tal com el va definir Valentí Puig-, lliure i civilitzat, culte, un català ben nascut, amb les idees clares, enamorat de la seva professió, el qual, tot i sentir-se lliure, erra conscient de com era de precària aquella llibertat.

 

Referint-se al nomenament d'en Jaime Gil de Bidema com a membre del consell assessor del conseller de Cultura de la Generalitat catalana -”la d'amunt”, com deia en Ramon-, el periodista ens confessava que el nomenament “convida a la il·lusió i fomenta el somni: és un indici de com arribaríem a ser-ne, de civilitzats i partidaris de la felicitat universal, si fóssim gent lliure en una terra lliure” (El Temps, 16/7/84). Una aspiració del tot coherent en la ploma d'un republicà i independentista català, amb forts rampells llibertaris.

 

Però no tot són urpades i sarcasme en aquests articles. N'hi ha d'altres en què en Ramon es mostra més tendre. Són els articles en què evoca la figura del seu pare a la batalla de l'Ebre, els articles dedicats als amics -les copins d'abord!-, a en Josep Ylla, el periodista de TV3 mort en accident a Alemanya, que va ser alumne seu; a en Rafael Poch, el corresponsal de La Vanguardia a Moscou; a en Felipe “Efe” Pons, l'amo del bar Thales; a en Ferran Torrent, a en Monzó, a en Bauçà... i a l'admirat Gabriel Ferrater, “el nostre germà gran”.

 

Tendre, en Ramon Barnils? Sens dubte, però a la seva manera, sense fer ostentacions d'aquesta tendresa, al contrari, més aviat amagant-la, rebutjant-la interiorment com si se sentís avergonyit dels seus sentiments.

Tendre, en Ramon Barnils? Sense cap mena de dubte, però també un tipus sòlid, una de les persones més honrades, personalment i professionalment més honrades que he tingut la sort i el plaer de conèixer.